diumenge, 26 d’abril del 2009

Simply Red

Quan em pregunten quin és el meu
llibre preferit o la pel·lícula que més m’ha agradat, no se mai que respondre, no n’hi ha cap que m’hagi marcat més que una altra, però quan em pregunten pel meu grup de música preferit, això si que ho tinc clar, des que vaig anar a un concert seu a finals dels vuitanta, Simply Red és l’únic grup del que he anat recopilant tots els seus vinils primer i cd’s després, que puc reconèixer qualsevol de les seves cançons i que m’entusiasma veure’ls.
El passat 18 d’abril vaig assistir al meu tercer concert de Simply Red en aquests vint anys, ja se que no és gaire però és que no acostuma a fer gira per Espanya, fins i tot aquest any en el que celebren els seu vint-i-cinquè aniversari i que fan concerts per tot el mon, s’han saltat l’estat espanyol, per sort aquí a Bèlgica si que han vingut i hi tornaran a l’estiu.
El Sportpaleis d’Amberes estava ple de gom a gom, el primer que em va sorprendre és la mitjana d’edat de la gent, evidentment som els mateixos que anàvem als seus concerts vint anys enrere, per sort jo anava acompanyat d’una noia de vint i pocs anys que en feia baixar la mitjana. Estava molt nerviós, després de tants anys (el segon concert que vaig anar, si no recordo malament era a mitjans dels noranta) tornaria a veure el meu ídol, si ho puc dir així, en acció. Quan va saltar a l’escena, després de quasi una hora amb els teloners, jo ja no sabia com posar-me, el meu cor anava a mil quan va sortir el Mick, amb la seva veu peculiar i el seu aspecte inconfusible, semblava com si els anys no haguessin passat després d’aquell primer concert a Saragossa, bé si, tots força més vells, però amb la mateixa energia, algunes de les seves cançons eren les mateixes i les ganes del públic també. Jo sempre havia pensat que era una mica rar i que ningú coneixia aquest grup i molt menys les seves cançons, però vaig veure que anava equivocat, allí tothom cantàvem les cançons, seguíem el ritme i ens emocionàvem amb els records que alguna de les melodies ens portaven.
Van ser quasi dues hores d’interactivitat amb el públic, d’emocions, de bona música, de ballar, de recordar, en fi, un concert per no oblidar tot i que m’hagués agradat estar una mica més a prop de l’escenari, per sort les dues pantalles gegants ho van fer tot més fàcil.
Gràcies pels 25 anys de la teva música Mick, gràcies Simply Red.
Felicitats !!!

1 comentari:

ramon ferré ha dit...

el jagger es devia posar el nom per emular aquest ja ja